En record d’Eduard Delgado i Clavera

Als deu anys de la seva desaparició, val la pena recordar el llegat que l'Eduard Delgado (1949-2004) ha deixat, tant als que forem els seus deixebles com en les noves generacions que sense saber-ho beuen encara del seu mestratge. Ha estat i encara és un referent per a la gestió cultural catalana, espanyola, europea i llatinoamericana.

L'Eduard no era un home qualsevol. Fou un dinamitzador cultural fora mida, cosmopolita d'arrels profundes, de mirada prospectiva que anava diverses passes davant dels altres, i generador d'un discurs captivador i estructurador. Tenia una personalitat avassalladora, empàtica, d’abraçada física però al mateix temps distant quan no sintonitzava. No va viure molts anys, però aprofità plenament la seva gran energia i el bagatge de saviesa acumulat durant els continus viatges per Europa i Llatinoamèrica per a construir ponts i empènyer talents. Llaços entre la realitat quotidiana dels barris, ell que era molt de Gràcia, i les experiències que observava arreu. Ponts entre l’activisme cultural, l’acció institucional, l’observació de camp i la reflexió acadèmica.

Amb formació d’historiador i gran interès per la comunicació, de jove marxa a Londres i s’imbueix dels moviments socials, culturals i polítics de l’època. En una Catalunya encara molt influenciada per la tradició francòfona, la seva intuïció i passió llatina s’amara de la distància crítica britànica. Treballa en múltiples projectes de base i per la BBC al mateix temps que estudia antropologia i educació artística. Torna a Barcelona amb una mirada diferent, convençut que el desenvolupament cultural territorial de base no pot deslligar-se del seu encaix internacional, ni pot viure encotillat per la tradició.  S’integra a l’administració pública local després de les primeres eleccions democràtiques, influint primer en les polítiques de descentralització cultural i en el disseny del model de centres cívics de Barcelona. Poc temps després, entra a formar part de l’equip de cultura de la Diputació de Barcelona. Així mateix, conscient de la importància de compartir experiències i reflexions entre els operadors culturals, dinamitza els seminaris sobre gestió cultural des del Centre d’estudis de cultura i participació. Aquesta experiència el portarà a organitzar la primera edició d’Interacció l’any 1984, gènesi de tot el programa formatiu del Centre d’estudis i recursos culturals (CERC) de la Diputació que posarà en marxa l’any següent. Aquesta serà la seva gran plataforma institucional per influir en els models polítics i de gestió de la cultura tant a nivell català com espanyol.

En paral·lel desenvolupa una llarga trajectòria d’assessorament i col·laboració amb el Consell d’Europa i amb la UNESCO. Aprofitarà aquesta oportunitat per a fer d’ambaixador a casa nostra de les iniciatives polítiques i de les estratègies culturals més interessants del Vell Continent. Alhora, influeix en les anàlisi, la construcció de discurs i les declaracions polítiques impulsades des d’aquests organismes internacionals, aportant una mirada compromesa amb la realitat local i les cultures minoritàries. El seu interès se centrà, fonamentalment, en l’àmbit local i regional, participant en la redacció de la Declaració de Bremen sobre polítiques culturals municipals o en l’equip coordinador del programa Cultura i Regions d’Europa. Aquesta relació privilegiada amb el Consell d’Europa el portarà a acceptar treballar durant dos anys des d’Estrasburg en la Divisió de Polítiques i acció cultural del Consell d’Europa. Juntament amb Ritva Mitchell i el suport de Gabriele Mazza i Raymond Weber emprendrà una aventura única d’acompanyament institucional de la transició política i cultural de l’Europa Central i Oriental posterior a la caiguda del mur. De retorn d’aquesta experiència, tota la seva energia la dedica a posar en marxa la Fundació Interarts, l'observatori europeu de polítiques culturals urbanes i regionals, convençut que per generar anàlisi i discurs solvent cal una llibertat i una mirada transversal que no donen les administracions públiques. Aquesta darrera etapa el porta a trescar noves connexions entre Europa i Amèrica Llatina, a aprofundir en la cooperació cultural internacional i a mobilitzar les xarxes europees en l’obtenció de projectes, en un moment de creixent pes de la Unió Europea en el camp cultural.

La meva relació amb l’Eduard comença a mitjans dels anys vuitanta quan ell acaba de fundar el CERC i jo sóc un jove investigador interessat en entendre el món de la cultura. La seva empremta en el meu desenvolupament professional, i en el de tantes altres persones properes, és enorme. La seva generositat obrint fronteres físiques i conceptuals, proposant projectes i compartint xarxes de relacions és fantàstica. M’obliga a arriscar-me i a trencar motllos quan l’acompanyo a seminaris internacionals o m’envia a substituir-lo per Europa, fet que m’ajuda a créixer i a agafar confiança. Seguint l’estela d’en Quim Franch i al costat de l’Alfons Martinell, l’Esteve Leon, en Xavier Marcè i l’Eduard Miralles comencem l’aventura de posar en marxa el Màster en gestió cultural, culminant el programa de formació de professionals que ell havia endegat uns anys abans al CERC. La seva capacitat de treball i de simultaniejar tasques era enorme (no se què arribaria a fer avui si comptés amb totes les tecnologies digitals amb que disposem!). Era capaç d’estar llegint o redactant un informe, escriure un poema en to mofeta i fer una intervenció cabdal per canviar el fil d’una discussió, tot sense aparentment cap esforç. Malgrat no ser sempre una persona fàcil i que fos complexe seguir-lo quan arriscava trencant motlles, la seva capacitat de treball, de ser arreu, de seducció (a vegades excessivament fictícia) i de selecció dels millors col·laboradors salvaven les seves esporàdiques sortides de mare i la precarietat de mitjans amb la qual no dubtava en treballar.

Què ens diria ara, en plena maduresa intel·lectual i vital, observant les complexes transformacions socials, polítiques i culturals que vivim? Segur que s’implicaria a fons, no callaria, mobilitzaria recursos i ens obligaria a repensar de forma crítica el nostre compromís personal i col·lectiu amb el desenvolupament polític i cultural de la nostra societat i del món, sempre proper, que ens envolta. En un moment que debatem sobre la dimensió creadora del gestor cultural, ell era realment un gran creador cultural.